El sorteig de la Federació i el destí ens tornava al mateix lloc que fa exactament un mes enrere, la Teixonera i el Barça ens rebien amb el seu cartell de favorit màxim al capvespre d’aquest dissabte tant bonic de rugbi.
Quedaven enrere un mes ple de temperatures gèlides, pluges més pròpies d’Euskadi, viatges, ponts, tornejos universitaris, etc., semblava que estava tot muntat per treure’ns dels objectius que ens veníem plantejant partit a partit, des del primer amistós fins ara, doncs res d’això passo…
Es va mantenir la molt bona assistència a entrenament i el compromís malgrat tot, i això es notava a la xerrada prèvia al partit, els anys que porto en això em fan sentir al meu interior quan un equip està preparat per a una gran batalla, per un gran desafiament…
I així van sortir, i malgrat un gran error en els primers minuts de dos dels baluards de l’equip ens vam portar als locals per endavant a partir d’una plataforma al line i maul que ens feia avançar molts metres perquè la qualitat i potencia dels nostres backs ho definissin per fora, primer el Maravilhoso Lea i després l’infant terrible Joan es llançaven a marcar i per coronar tota la potència d’un gran Cuenca arrasava amb tot al seu pas i recolzava amb contundència, 5-19 als 16′ de la primera part, impressionant…
Però al davant hi havia un gran Barça que no permetria que la sagnia continués, primer amb un magnífic scrum que ens va fer patir moltíssim, encara que al final vam poder arreglar-ho i fins i tot donar la sorpresa. Però en aquesta bogeria de partit amb dos equips ofensius, però també amb defenses molt sòlides, vam tenir oportunitats per liquidar-lo en aquesta primera part, sobretot després d’una entrada impressionant de Joan de gairebé tota la pista que no va tenir el suport necessari, i alguna ximpleria mental pròpia que sempre apareix en algun moment del partit i ens acaba perjudicant.
Doncs el que hem dit, al final de la primera part el Barça assajava i s’acostava al marcador, però de passada una salvatge agressió ens deixava sense el Panda per a la resta del partit, un jugador que per potència i cap és fonamental en el nostre plantejament tàctic, però sobretot, per la confiança que dóna als seus companys, però bé, el que passa al camp queda aquí…
Encara que estàvem bé, a l’arrencada de la segona part el Barça colpejava dues vegades seguides i es posava per davant, el partit començava de nou, i encara que estàvem molt minvats de forces acceptàvem el desafiament i tornàvem a ficar-nos ia crear problemes per davant, arribant a assajar un gran Mini Cura en una jugada de moltes fases i posant el marcador 24-24 a falta a 17 minuts del final, quina bogeria tant linda…
I si, 17 minuts de bogeria i de rugbi, el rugbi d’abans, el de jugar sense complexos i amb bogeria lleial, a deixar-ho tot per un mateix i pel que tens al costat, encara que ells van complir amb una màxima del nostre esport que no té cap mena de discussió, quan trepitges camp contrari has de tornar amb punts, i l’entrenador local, l’etern Pilo, ho va complir rigorosament i després de dos cops infantils nostres molt ben xiulats per un excel·lent Joshua, l’excels peu del jove jugador argentí ho transformava en 6 punts quan faltaven 10 minuts.
Però aquests pibes no paren de sorprendre’m, i aquí van anar sense dubtar-ho, tancant als locals en els seus 5 metres, colpejant i colpejant contra una dura paret que no els va regalar res, i gairebé el vam tenir, amb una puntada creuada de Lea, amb un maul detingut al límit, i fins i tot amb un scrum que avançava sense fre i del qual no ens vam aprofitar i la vam treure fora, i tot es va acabar amb una gran recuperació dels locals festejada com la final del món, pilota fora, xiulet final, salutacions i felicitacions entre els dos equips i una gran barbacoa de tercer temps, simplement, Rugby en estat pur…
Mencions n’hi ha moltes, per a tot l’equip, però n’hi ha dues que les he de nomenar, primer la de Pol, titular fins a la seva lesió davant del Vilafranca, no va jugar ni un minut per preservar-lo pel que ve, però ell ni una queixa, tot el contrari, portant l’aigua, portant-li el tie i aconsellant l’Eric a cada puntada, et felicito, Pol estimat, ets molt jove, però ja ho vas aprendre tot.
L’altra menció és al Queen, per les baixes a la primera línia li va tocar jugar tot el partit contra una de les primeres línies més dures de la lliga, i va estar aguantant tot i a més jugant i placant com ho fa un pilar modern, com et vaig dir al final del partit, jo ho tinc clar, el sostre t’ho poses només tu, enorme Reina estimat.
Però això no acaba aquí, després sopar de Club, els dos masculins i el femení al complet, el Be Cocos que venia de donar la cara davant d’un munt de jugadors del primer equip del CEU alineats al segon equip, les noies que li guanyen al camp les mallorquines jugant a Begues però que a l’acta apareix una altra cosa i finalment els ho donen per perdut…
Però res no importa per a aquests nois i noies meravellosos, tot és Felicitat, Passió i companyonia, i no tinc cap dubte en el que diré, però sincerament hauria d’estar pagant jo per tots els ensenyaments que m’estan donant a aquests mesos que porto amb ells, molt orgullós i feliç per ser part d’aquesta bogeria tan bonica…
Aquest dissabte rebem els amics d’Osca, el duríssim Quebrantahuesos, seran tres temps d’excepció i de rugbi autèntic, estan tots convidats…
Així que…
VAMOSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSS

Redactat per: Diego Pacheco